L’Alba Rosell i en Santi Fuster van fundar l’any 2007 Bendita Gloria, estudi de disseny gràfic amb seu a Barcelona, especialitzat en la creació d’identitats i projectes editorials que s’inscriuen, principalment, en el sector cultural. Enguany han estat els encarregats de dur a terme tot el desenvolupament gràfic de l’exposició «La producció de l’alteritat», la mostra organitzada pel FAD i que es podrà visitar al DHub Barcelona. Els hem entrevistat per veure com han treballat aquest encàrrec tan singular.

És molt diferent treballar per a un projecte de naturalesa artística que per a un de més comercial?
Dins l’àmbit estrictament comercial, allò gràfic és una mercaderia, persegueix la immediatesa recolzant-se en estratègies de síntesi i en estudis de mercat. Tanmateix, es tracta de la recerca d’una infal·libilitat que la imatge no pot prometre. El sector cultural, en canvi, és més conscient de l’ambivalència de la imatge i té una predisposició més gran a explorar allò que una imatge pot arribar a fer.

Quin és el concepte visual principal de la vostra proposta?
Examinant qualsevol estàndard podem rastrejar una relació de sotmetiment entre un grup (o un Jo) dominant i un grup (o un Altre) subaltern al qual anomenem alteritat. Aquest és el punt de partida del discurs curatorial. La imatge vol reforçar aquesta tesi i ho fa mitjançant tres variacions que s’inscriuen en els trams següents: comunicació exterior, comunicació al museu i gràfica a sala.

A propòsit del primer tram:
La imatge posa el focus en una certa segregació onomàstica. El corrector que segueix el ritme de la nostra escriptura revisa també els noms propis i es revela, inevitablement, com un dit acusador.

A propòsit del segon tram:
La imatge vol mostrar com la normativa gràfica de la institució imposa la seva veu per damunt de la de les activitats que acull. Que la imatge del sector públic segueixi la lògica de la imatge corporativa ens parla del seu desig de convertir-se en (o de presentar-se com) una corporació.

A propòsit del tercer tram:
Un cop dins la sala, la imatge es torna més silenciosa i procura fer seus els recursos formals que defineixen l’espai expositiu.

Per què heu optat per una tipografia com la Times quan precisament es qüestionen els estàndards?
L’èmfasi de l’exposició és en la paraula “producció” i fa referència als mecanismes mitjançant els quals l’assentament del normatiu produeix alteritat. És, per tant, des de l’estàndard que podem assenyalar aquesta dinàmica. La comunicació de l’exposició es recolza en un clixé gràfic: la imatge remet a un corrector de text arquetípic. Si ens desviéssim massa d’aquest model,una tipografia qualsevol amb un subratllat qualsevol, el resultat seria inintel·ligible.

Per què aposteu per una gràfica tipogràfica? No sempre s’entén o s’accepta en un entorn tan marcat per les xarxes visuals…
En tractar-se d’una exposició col·lectiva, ens semblava pertinent que els participants poguessin arribar a ser la imatge. El llistat dels seus noms, que reflecteix la diversitat del grup, ens permetia avançar en aquesta direcció i, com dèiem, permetia també parlar d’alteritat afegint únicament un subratllat. En qualsevol cas, al nostre entendre, aquesta solució és una imatge, com també ho són totes les lletres. Que l’algoritme afavoreixi la circulació de selfies en detriment d’altres continguts ens ha de fer qüestionar si les xarxes són el canal més desitjable per a tots els missatges.

Hem pogut veure una cortina que completa el títol i un mosaic de fulls DinA3 per presentar els textos. Com heu abordat la part de disseny expositiu o material de la imatge? Què us porta a prendre aquestes decisions tan arriscades?
Introduir la imatge dins la sala sempre és delicat, les possibles cacofonies són moltes. Els colors crus, la juxtaposició de plans i les cortines que fan de murs de l’exposició eren els ingredients principals de l’espai expositiu. La translucidesa del teixit seleccionat ens va suggerir utilitzar-la per al·ludir a la relació Jo/Altre que hem comentat anteriorment. Els textos curatorials es disposen sobre una retícula de fulls A3, la norma DIN, però es resisteixen a encaixar-hi correctament. En tots dos casos hi ha una tensió que permet donar continuïtat a la proposta, però no qualificaríem aquests recursos d’arriscats.

Per acabar, quins són els referents que preneu en la vostra feina?
Procurem estar molt receptius al que ens ofereix l’entorn, ja sigui caminant pel carrer, parlant amb algú o llegint un llibre. Ens anem formant de manera erràtica segons les nostres preferències, interessos, obligacions i necessitats de cada moment. Aquest pòsit, com és obvi, condiciona la nostra visió del món i afecta la nostra capacitat d’expressió. Dit això, tendim a veure el contingut com una endevinalla que amaga totes les respostes necessàries. La constel·lació de referents, la metodologia del moodboard tan habitual en alguns sectors, no ens semblen els millors fonaments per resoldre un projecte.