Aquest any està sent especialment intens per a SMLXL: Grand Départ Barcelona, la campanya gràfica de la nova temporada de L’Auditori, les llums de Nadal al carrer Aragó i amb un resultat espectacular amb un total de 6 ADG Laus d’Or. Teniu la sensació que esteu en un punt d’inflexió o preferiu entendre-ho com la conseqüència d’una manera de treballar sostinguda en el temps?

Com a estudi, poder treballar en projectes de naturalesa tan diferent i, alhora, tan rellevants per a la ciutat ens omple d’orgull. El Tour de France amb el Grand Départ Barcelona, la nova campanya gràfica de L’Auditori o les llums de Nadal són projectes molt diferents entre si, però tots comparteixen una cosa: ens permeten intervenir en l’espai públic i formar part de l’imaginari col·lectiu de Barcelona.
Per altra banda el fet d’haver rebut tants reconeixements en un sol any, amb sis ADG Laus d’Or, 16 premis en total, és evidentment una alegria enorme i també una reafirmació que la manera com treballem té sentit.
Al mateix temps, sí que ho vivim com un punt d’inflexió per a SMLXL. Som un estudi jove, amb només dos anys de trajectòria, però venim d’un recorregut de vuit anys amb Pràctica que ha estat fonamental per construir una manera de pensar, d’entendre el disseny i d’afrontar els projectes. En aquest sentit, més que un canvi sobtat, ho entenem com la conseqüència d’una feina sostinguda en el temps. Però és cert que aquest any ens ha situat en un lloc especialment visible i ens consolida com un dels estudis de referència dins del panorama del disseny.

Comencem parlant del cartell del Grand Départ Barcelona Tour de França 2026 que heu treballat juntament amb l’il·lustrador Albert Tercero. El Tour és un esdeveniment amb una iconografia molt consolidada i una audiència internacional. Com heu treballat l’encàrrec per trobar una mirada pròpia?

Fer el cartell del Grand Départ Barcelona del Tour de França 2026 ha estat un somni. És un encàrrec molt especial perquè el Tour té una iconografia molt consolidada, molt reconeixible, i alhora una dimensió internacional enorme. El repte era respectar aquest imaginari, però trobar-hi una mirada pròpia.
El brief ja marcava alguns requisits molt clars: havien d’aparèixer els quatre mallots —el groc, el verd, el de punts i el blanc—, s’havien de representar moments de celebració, l’energia de l’afició i, sobretot, s’havia de fer molt evident que la sortida era a Barcelona.
Ens podríem haver quedat en un cartell merament gràfic, però ens interessava afegir-hi una capa conceptual que naixés del mateix imaginari del ciclisme. Si alguna vegada has anat en bicicleta, és molt fàcil reconèixer aquella imatge de la pròpia ombra projectada sobre la carretera. A partir d’aquest gest tan natural, vam plantejar que les ombres dels ciclistes dibuixessin el recorregut de la cursa: un trajecte que comença a Barcelona, passa per elements icònics com la Sagrada Família i l’Arc de Triomf, i acaba connectant simbòlicament amb París a través de la Torre Eiffel.
A partir d’aquí, també vam voler que el públic funcionés com un segon nivell de lectura. Entre l’afició hi apareixen petits elements vinculats a Barcelona i a la cultura catalana, com una barretina, els castellers i altres referències que permeten que el cartell parli del Tour, però també del lloc des d’on surt.

Aquest és un cartell, però també el punt de partida d’una identitat que ha de funcionar en múltiples suports. Com es construeix un sistema gràfic capaç d’adaptar-se sense perdre força?

El fet de tenir una idea conceptual forta al darrere ens ajuda molt a l’hora de construir un sistema. El cartell no funciona només com una imatge tancada, sinó com un llenguatge que es pot descompondre i adaptar.
En aquest cas, podies aïllar un sol ciclista amb l’ombra d’un edifici i la peça continuava sent perfectament reconeixible com a part de la campanya d’aquest any. Aquesta capacitat de síntesi era clau: ens permetia mantenir la força de la idea encara que canviés el format, l’escala o el nivell d’informació.
A partir d’aquí, vam poder declinar la campanya en tots els suports necessaris: opis, banderoles, autobusos, peces digitals o animacions. Cada aplicació podia tenir un grau diferent de complexitat, però totes compartien el mateix principi visual i conceptual.

Ara que el projecte ja és públic, hi ha alguna decisió que considereu especialment encertada o alguna que, amb perspectiva, hauríeu resolt diferent?

Una de les decisions que creiem més encertades va ser integrar tots els sponsors dins de la pròpia creativitat del cartell. En comptes de resoldre-ho amb la típica franja de logotips a la part inferior, vam intentar que formessin part de la imatge i del relat visual.
Per això, alguns apareixen integrats als mallots dels ciclistes, d’altres a les gorres o samarretes dels aficionats, i fins i tot el logotip del Tour apareix sostingut per un dels espectadors. Això ens permetia mantenir el cartell molt més net i, alhora, fer que tots els elements obligatoris se sentissin naturals dins de l’escena.
I com a detall més amagat, si us hi fixeu bé, també hi podeu trobar part del nostre equip, camuflats entre el públic.

Parlem ara de la nova campanya gràfica de L’Auditori. Després d’un projecte tan vinculat a un gran esdeveniment esportiu internacional, us trobeu davant una institució cultural amb una temporalitat completament diferent. Què canvia en la manera de pensar una identitat?

L’Auditori ens plantejava un repte molt diferent del Tour. En aquest cas no es tractava de construir una imatge al voltant d’un gran esdeveniment puntual, sinó de crear una identitat capaç d’acompanyar tota una temporada i conviure amb una programació molt diversa.
L’Auditori té una oferta que va de la música clàssica al jazz, de la contemporània a l’avantguarda, passant pel teatre o la programació familiar. Per tant, el gran repte era com comunicar aquesta diversitat sense perdre coherència, i com parlar a públics molt diferents —gairebé dels 0 als 99 anys— sense caure en un llenguatge massa genèric.
Des del principi vam entendre que la identitat havia de ser molt flexible, perquè havia de declinar-se en molts suports, formats, missatges i audiències diferents. Però aquesta flexibilitat no podia anar en contra del caràcter. Per això vam construir la campanya a partir de dos eixos: una campanya de carrer, amb missatges més universals i directes per captar l’atenció de tota la ciutat, i una campanya digital molt més segmentada, adaptant el to de veu, el llenguatge visual i la paleta cromàtica a diferents generacions i públics.
Aquest sistema ens permetia tenir una identitat oberta, versàtil i capaç d’adaptar-se a moltes necessitats, però sempre reconeixible. En certa manera, volíem que la campanya fos tan eclèctica, vibrant i diversa com la mateixa programació de L’Auditori.

Comentem també el projecte de les llums de Nadal al carrer Aragó. Quins condicionants té dissenyar una intervenció d’aquesta escala perquè dialogui tant amb l’espai públic com amb les persones que l’habiten?

Dissenyar una intervenció d’aquesta escala implica entendre que no estàs treballant només amb un element decoratiu, sinó amb una peça que formarà part del paisatge quotidià de la ciutat durant setmanes.
Per això, el principal condicionant era la connexió directa amb la gent. Havia de ser una intervenció clara, llegible i immediata, capaç de funcionar tant per a qui passa caminant com per a qui la veu des del cotxe, des del bus o des del balcó.
També ens interessava que no fos una proposta imposada sobre l’espai públic, sinó que dialogués amb ell i amb les persones que l’habiten. Que no només decorés el carrer, sinó que activés una certa complicitat amb la ciutat.
En un context cada vegada més globalitzat, vam voler que totes les frases fossin en català. Era una manera de reivindicar la cultura catalana des d’un lloc proper i popular, i alhora una oportunitat perquè les persones nouvingudes poguessin descobrir algunes de les nostres tradicions.

És una època en què les tradicions estan més vives que mai. Com es construeix un llenguatge visual capaç de generar l’atmosfera festiva que demana el projecte, sense recórrer necessàriament als codis més tradicionals del Nadal, o almenys actualitzar-los?

La part visual és important, però en aquest projecte l’essència és sobretot la idea: agafar frases tradicionals i quotidianes, frases que tothom ha sentit alguna vegada a casa per Nadal, i portar-les a una escala urbana, amb peces de setze metres penjades al mig del carrer.
Aquest gest ja actualitzava el llenguatge nadalenc sense necessitat de recórrer als codis més previsibles. En lloc de treballar només amb símbols clàssics, vam treballar amb memòria, humor i cultura popular.
A nivell gràfic, ens interessava contraposar aquest imaginari tan proper amb un llenguatge molt contemporani: una paleta de colors vibrant, referències a les llums de Nadal clàssiques i una tipografia contundent. Aquesta combinació ens permetia mantenir l’atmosfera festiva del Nadal, però des d’un lloc més fresc, directe i actual.

Si compareu els tres projectes, hi ha alguna manera de treballar que els uneixi malgrat ser encàrrecs tan diferents?

Són projectes totalment diferents, però la manera com els plantegem des de l’estudi és molt similar, independentment de la naturalesa de l’encàrrec.
Per a nosaltres, el primer pas sempre és entendre molt bé el context: el briefing, l’audiència, els objectius, les limitacions i les oportunitats del projecte. A partir d’aquí, intentem trobar una idea que encaixi de manera molt precisa amb totes aquestes necessitats des d’un punt diferencial.
Aquesta idea acostuma a néixer més des d’una mirada conceptual que no pas purament formal. No comencem pensant en una solució gràfica concreta, sinó en què ha de dir el projecte i per què. Quan sentim que aquesta idea està ben alineada, llavors la comencem a desgranar visualment: busquem com pot ser atractiva, memorable i, alhora, capaç de representar l’essència del projecte de la manera més clara possible.

I a dia d’avui, quins projectes teniu a la vista i esteu treballant?

Aquest últim mes hem estat treballant amb el MoMA a Nova York en la campanya del Warm Up, un festival de música electrònica underground i experimental que té lloc al mateix museu cada divendres de juliol i agost. Per a nosaltres, poder treballar amb el MoMA ja és un somni, i fer-ho en un projecte que ens permet explorar un llenguatge més experimental encara ho fa més especial.
També estem treballant en la campanya de les Biblioteques de Barcelona. Vam presentar una idea que sortia una mica dels estàndards habituals i, tant des de l’Ajuntament com des de Biblioteques, van estar molt oberts a sumar-s’hi. Creiem que serà una campanya molt única, diferent i amb molta personalitat, però alhora molt alineada amb les necessitats de comunicació de la xarxa de biblioteques.
Entre altres que estan per sortir en breus.

Acabem recordant que aquest any també heu estat l’estudi que ha recollit més Ors als Premis ADG Laus. Quan coincideixen el reconeixement del sector i projectes de tanta visibilitat, què us agradaria que es llegís realment del vostre treball, més enllà dels premis?

Una de les coses que ens vam plantejar quan vam crear SMLXL era que volíem fer disseny capaç de connectar amb la gent i amb la ciutat. Crec que les llums de Nadal en són l’exemple més clar. Abans que s’encenguessin, la gent ja en parlava. Algú va dir: “Som nosaltres, allà penjats al carrer Aragó”. I per a nosaltres això és molt potent.
Aquest és el tipus de disseny en què creiem: un disseny que parla de tu a tu, que connecta, que emociona i que pot formar part de la vida quotidiana de les persones.
Evidentment, rebre premis és una alegria enorme i, com dèiem abans, també és una conseqüència de fer bé la feina. Però més enllà del reconeixement del sector, el que realment ens interessa és que el nostre treball surti de la bombolla del disseny i arribi a la vida real: que el pugui entendre, sentir i fer-se seu tant un dissenyador/a com algú que simplement passa pel carrer, mira amunt i somriu.