Com i per què es fa un concurs?

Les convocatòries de concursos entre dissenyadors per part d’entitats o institucions públiques busquen resoldre una necessitat concreta, com ara la creació de la imatge d’un esdeveniment, una imatge corporativa, etc. Tot i que aquests concursos suposen un esforç a l’hora de plantejar un bon briefing que s’ajusti a la problemàtica, també semblen reduir al mínim la incertesa sobre si s’obtindran bones propostes entre les quals escollir. El concurs, sobre el paper, és un sistema que principalment permet visualitzar solucions diverses i pot permetre que el convocant ampliï el seu ventall de proveïdors coneguts, obtenint un producte “millor” al qual no hauria arribat d’una altra manera. Alhora, els concursos són un sistema de contractació de més qualitat i transparència democràtica, de manera que la mateixa convocatòria pot esdevenir un acte públic que dona rellevància no tant al dissenyador com al convocant, o fins i tot al tema del concurs, com seria el cas d’un concurs de cartells per a una festa popular, on la mateixa convocatòria participa de l’esperit de l’acte.

Tanmateix, per beneficiar-se de tots els avantatges associats a aquesta metodologia no n’hi ha prou amb convocar un concurs, sinó que s’ha de convocar bé. Malauradament, massa sovint ens trobem amb convocatòries de concursos oberts a qualsevol persona interessada a participar, en què no es remunera la participació i només es premia al guanyador. I, malauradament, és l’administració pública qui continua perpetuant aquesta pràctica en la majoria dels casos.

Per què no s’han de fer concursos oberts?

En els concursos oberts no acostuma a haver-hi contacte directe entre els convocants i els participants. Es publiquen unes bases i tothom que vulgui participar s’ajusta a unes condicions tècniques sense més informació. Això, sovint, pot portar a malentesos sobre la naturalesa de l’encàrrec o a una manca d’informació detallada. Com que no hi ha diàleg amb els convocats i hi haurà moltes solucions per triar, tendim a creure que entre totes les propostes “algú encertarà”. A més, un concurs obert sovint implica que el convocant no es planteja a fons el problema a resoldre, quins són els requeriments exactes, i omet explicacions sobre l’entorn de la problemàtica.

Generalment, en un concurs obert hi haurà més participació que en un de restringit. Però més participació no garanteix més qualitat i, de fet, sovint passa el contrari: no hi participen gaires dissenyadors professionals. Sent una disciplina relativament nova, el disseny gràfic, per a molta gent, encara és una cosa relacionada amb l’enginy, l’ocurrència o el bon gust. Els concursos oberts perpetuen la idea del disseny com una cosa meritària, com si aquestes convocatòries fossin un concurs de talents artístics, en comptes de posar l’accent en l’anàlisi del problema (que sovint ja significa començar a resoldre’l) i en el procés.

En un concurs obert es fa treballar molta gent sense cap remuneració per obtenir una sola solució que es paga, cosa que no es fa amb altres professions. Per què els dissenyadors hem de treballar sense remuneració? Per què no ho fan, per exemple, els advocats? Tampoc serveix gaire demanar “només un cert nivell de presentació”, com esbossos o idees bàsiques. És precisament aquesta part del procés la més difícil de resoldre, i generalment, la més important.

En moltes ocasions, en acabar el procés del concurs, el convocant fa una exposició de les propostes o una publicació. Tot i que sovint es fa amb la intenció de mostrar els diferents processos i, de pas, “promocionar el disseny”, el que realment es projecta —amb més o menys bona voluntat— és la imatge del convocant com a mecenes, i no una veritable promoció del disseny.

L’alternativa als concursos oberts

L’alternativa als concursos oberts i no retribuïts són els concursos remunerats que, naturalment, han de ser restringits a professionals. En un concurs d’aquest tipus, primer es fa una convocatòria de portafolis per acreditar la professionalitat dels candidats.

És cert que els concursos públics podrien ser una bona oportunitat perquè dissenyadors joves o poc coneguts puguin realitzar encàrrecs importants i visibles. Però la finalitat última d’un concurs no és donar oportunitats, sinó obtenir solucions entre les quals escollir. Ara bé, acotant les directrius dels portafolis a presentar, es pot fomentar la participació de dissenyadors novells i afavorir que mostrin el seu treball amb seguretat davant de candidats amb més trajectòria. N’hi ha prou amb limitar els treballs a presentar als dels últims 3 o 5 anys per donar cabuda a tothom.

D’aquests portafolis, i després de ser valorats pel client i per experts independents del sector, han de sortir els candidats que elaboraran una proposta concreta sobre la problemàtica plantejada. Aquests candidats han de ser remunerats per l’elaboració d’aquesta proposta, per a la qual disposaran d’un temps raonable. Així, no es fa treballar els dissenyadors de manera gratuïta: se’ls paga per les seves propostes, s’arribin a realitzar o no. Aquestes propostes, si són remunerades, es desenvoluparan amb més cura i interès i no amb la lògica del “provar a veure què passa”, com sovint passa en concursos oberts. A més, el fet que el convocant pagui per la feina pot fer que valori més allò que rep i s’hi impliqui amb més atenció.

Sigui com sigui, és imprescindible que tot concurs es regeixi per unes bases que estableixin les regles del joc, ajudin a definir el projecte per part de l’entitat convocant i protegeixin el professional davant possibles irregularitats.

ADG-FAD defensa que les bases d’un concurs de disseny haurien de contemplar, com a mínim, els punts següents:

— Definició d’un objectiu: el projecte específic o l’objecte a dissenyar (per exemple, un cartell, una marca, un embalatge, etc.)

— Definició d’una finalitat: quin ús es donarà a la peça creada pel dissenyador (per exemple, comunicar un esdeveniment, promocionar una marca, etc.)

— Requisits: explicació de les característiques del projecte, aplicacions, condicions tècniques, etc.

— Definició dels participants: a qui es convoca (si és un concurs obert només a estudiants, un concurs restringit a un llistat de professionals, etc.)

— Composició del jurat: el participant té dret a saber qui jutjarà la seva feina, quina és la seva professió i amb quin criteri es valorarà. Des d’ADG-FAD es recomana que, com a mínim, la meitat dels membres del jurat siguin dissenyadors gràfics en actiu.

— Remuneracions: s’han de concretar les remuneracions per als finalistes i per a l’adjudicatari, i si el fet de ser premiat comporta alguna obligació (per exemple, participar en actes públics, etc.). També és convenient especificar si el concurs pot declarar-se desert o no.

— Drets d’autor: el convocant ha d’establir de manera clara les condicions d’adquisició dels drets d’explotació.

ADG-FAD recomana, a més, els procediments següents:

— Plantilles base per als portafolis a presentar.

— Presentació del briefing als finalistes: de manera presencial, en una reunió conjunta de tots els candidats amb el client, perquè es puguin plantejar totes les preguntes necessàries i la informació es comparteixi de manera equitativa.

— Presentació de les propostes: cada candidat hauria de poder presentar la seva proposta en directe davant del jurat. Es poden establir uns temps màxims de presentació i reservar els minuts finals perquè el jurat pugui fer preguntes sobre allò que ha vist.

A l’ADG-FAD creiem que, per poder participar en un concurs, cal que aquest compleixi les característiques exposades fins aquí i animem a no acceptar participar en segons quin tipus de concursos que perjudiquin el col·lectiu professional o desprestigiïn la disciplina i la professió.

Ara bé, en tot cas, volem deixar clar que és responsabilitat de cada dissenyador —estudiant, principiant o ja establert com a professional— considerar si ha de presentar-se o no a concursos, siguin quines siguin les condicions.